Població: Vistabella del Maestrat

Un castell roquer

L’Àrea Arqueològica del Boí de Vistabella del Maestrat es caracteritza per ser un assentament medieval abandonat, on podem trobar 3 jaciments: el camí de Culla, el Castell de Boí i l’ermita de Sant Bartomeu. Els dos últims són Bé d’Interés Cultural (BIC). Es tracta d’un assentament medieval cristià que fins a 1405 va ser una entitat independent de Vistabella. Després, degut al despoblament, es va haver d’integrar. El conjunt arqueològic el conformen un castell, un ermitori i un camí.

El Castell de Boí està localitzat al capoll del cim (1.120 m.s.n.m., amb orientació NO-SE). És un castell de tipus roquer que ocupa una xicoteta plataforma natural amb una elevació central aprofitada per a construir el recinte fortificat superior. Es conserven alguns panys  de les muralles i dues torres quadrades de protecció. Al sud, sobre el precipici que serveix de defensa natural, s’ha localitzat les cimentacions d’algunes cases o habitacions de planta quadrangular. La seua funció segurament era de control dels camins d’accés al Pla de Vistabella. Està declarat BIC.

El segon element és el Camí de Culla. Encara que sembla haver sigut transitat des de la prehistòria, és en l’edat medieval cristiana on tenim evidències més sòlides. Es tracta d’un espai abrupte de paisatges rocosos integrat en la part est de la Serra del Boi. L’itinerari que segueix el camí de Culla i la seua àrea circumdant es troba en un espai de muntanya amb forts pendents que drenen en direcció est fins a les cingleres prèvies al Barranc de l’Aigua. El Camí de Culla es troba documentat des d’almenys inicis del s. XV i es correspon amb una infraestructura viària estretament lligada amb les rogatives que unien les localitats de Culla i Vistabella. No obstant això, a més de la seua funcionalitat lligada amb el món religiós, aquests camins actuen com àxons entre localitats canalitzant el trànsit entre el món rural i els pobles. 

L’Ermita de Sant Bartomeu es una de les primeres esglèsies gòtiques valencianes. Té una nau, coberta amb una sèrie d’arcades que sostenen una estructura de pedra, típica de l’època de la conquesta cristina del s. XIV. El sól és de lloses. Està declarada BIC. El 24 d’agost es fa una romeria des de Vistabella.

Informació i fotografies:  Inventari arqueològic de la Mancomunitat de Penyagolosa – Pobles del Nord (Vistabella). Projectes culturals UJI – Encultura, Vicerectorat de Cultura i Relacions Institucionals

Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià. Secció 1ª Béns d’Interés Cultural i Secció 2ª Béns de Rellevància Local

Art rupestre Neolític i petròglifs

L’Àrea Arqueològica de la Serradassa de Vistabella del Maestrat té un alt interés científic i cultural perquè es concentra 3 jaciments declarats Bé d’Interés Cultural (BIC). És una zona cultural excepcional amb pintures rupestres del Neolític i petròglifs de diferents èpoques (Ferro antic, Ibèric, medieval, contemporani).

El jaciment més antic és l’Abric de la Serradassa (Cova del Morral) datat al Neolític Final-principi del Bronze (3.400-2.100 a.C.). Està situat a la vessant sud de la serra de Boí, prop del Mas de la Coixa i un poc abans d’arribar a l’ermita de Sant Bertomeu.

És una excepcional mostra de l’Art Esquemàtic de la Mediterrània declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hi ha un mínim de 297 motius i digitacions pintats al mural. Predominen les digitacions, amb 288 mostres, seguits dels antropomorfes, amb 4 exemplars, 3 possibles podomorfes, i 2 corniformes o mitjes llunes. La major part de les figures estan pintades de color roig, encara que també hi ha pintades de negre. L’existència de superposicions sembla indicar que el conjunt va ser repintat i que el comportament dels artistes fou diferent.

L’art esquemàtic és una de les tres manifestacions rupestres prehistòriques postpaleolíticas documentades a la Comunitat Valenciana (junt a l’art Macroesquemàtic/Esquemàtic Antic i el Llevantí). Les digitacions i les figures antropromorfes són típiques de l’art esquemàtic. L’Abric de la Serradassa presenta singularitats com el podomorfes. 

El Neolític es caracteritza per l’assentament de l’home en els primers poblats i en el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia. L’èsser humà, tot i que no deixa de ser nòmada, comença assentar-se en llocs concerts durant més temps, i passa de ser una societat caçadora-recolectora a productora. Aquests poblats es contruien en llocs elevats al costat d’un riu o propers a una font d’aigua, i, solien estar configurats per cabanes de planta circular construïdes amb materials peribles con adobs i fusta. Els poblas es construien en llocs elevats al costat d’un riu o propers a una font d’aigua, i, de vegades, estaven protegits dels grups veïns o dels animals salvatges mitjançant estacades, fossats o murs. La cultura material que defineix aquest període és la ceràmica, la qual s’utilitzarà com a contenidors de productes alimentaris com els cereals. També es continuen utilitzant eines de pedra, però aquestes s’adapten a les noves activitats agrícoles, desenvolupant-se la tecnologia de la pedra polida.

El segon jaciment és el Racó de la Serradassa (I i II) que presenta diferentes elements i s’ha documentat restes materials que atorguen a l’espai etapes cronològiques i caràcters funcionals diversos (II mil·lenni – primera meitat I mil·lenni a.C. / s. X – XII d.C.).

A la zona oest trobem sobre una plataforma de roca sorrenca un petròglif de cassoletes/ depressions aïllades. En aquest ‘s’ha documentat un total de 5 cassoletes agrupades en dos grups: un primer grup de quatre cassoletes circulars amb diàmetres entre 0,25 i 0,30 m i clarament d’origen antròpic, i un segon grup amb una depressió amb forma ovoïdal de 0,4 m de diàmetre amb origen dubtós. L’atribució cronològica i funcional del petròglif és dubtosa. Possiblement es pot contextualitzar entre el Bronze i el Ferro Antic. 

L’Edat de Bronze es caracteritza per un canvi en l’organització social, apareixent èlits que exerciran el seu control sobre el territori, els recursos i la població. Fruit d’aquest canvi social també canvia el patró d’assentament, i les noves necessitas fan que es trien espais en alçada amb protecció natural i de fàcil defensa. Un altre dels fets més característics d’aquesta època és la implantació definitiva de la metalúrgia i la fundició. La inhumació dels morts es fa a les coves, als dòlmens i als aixovars. Són característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes d’adorn. L’art es concreta en figures de pedra i dibuixos d’escenes de mort.

El tercer jaciment és els Petròglifs de la Serradassa (conjunts I i II), dels quals els més antics estan datats a l’Edat de Ferro (750-550 a.C.).

L’espai on es localitzen els diferents gravats o petròglifs assoleix una extensió de 0,08 ha, conformant un polígon amb una amplària màxima de 50 m i una mínima de 25 m. Al mateix temps, aquesta àrea es troba delimitada en la seua meitat per una tanca de pedra seca que funciona com a partició dels masos de la Coixa a l’est i del Mas Nou a l’oest.

Per a la descripció resumida dels gravats ens basarem en les descripcions publicades de N. Mesado i J.L.Viciano en el seu article “Petroglifos en el Septentrión Valenciano” (1994).

– N.I: roca situada en la part superior de l’elevació de la Serradeta. Morfològicament es tracta d’un gran bloc absent d’arenisca que presenta una altura màxima de 2,70 m i al cim una xicoteta taula de 2,30 metres de llargària per 1,5 d’amplària. Els gravats que trobem se situen a la part superior, sobre la taula i a la cara nord-oest d’aquest. El petròglif situat a la part superior és una pila on drena una doble canaleta. Al vessant nord-oest trobem un estret canal que aprofitant la morfologia de la roca davalla fins al terç inferior de la mateixa. A ambdós costats de la mateixa apareixen cocons que serveixen d’escala per a pujar a la part superior i dos antropomorfs esquemàtics. A la part inferior també s’observa una construcció de pedra seca a forma d’escala.

– N. II: roca situada a l’extrem sud-oest del conjunt, sobre una roca lleugerament desplaçada del límit de la plataforma i que forma un capitell. La part superior, on es troba el gravat, té forma discoidal irregular amb un diàmetre aproximat d’1,1 m. En aquesta trobem gravat un bací o pila de 0,5 m de diàmetre superior i 0,2 d’inferior. Al voltant d’aquesta es disposen de forma perimetral diversos signes serpentiformes amb solc semicircular.

– N.III: roca situada a l’extrem sud-est de l’àrea, sobre el mateix límit. En aquesta es documenta un gravat amb motiu complex cruciforme.

– N. IV: roca situada a l’extrem est del conjunt, lleugerament separada de la plataforma. En aquesta es documenten dos gravats: un antropomorf i altre motiu complex del tipus cruciforme.

– N. V: roca situada a l’extrem sud-est del conjunt, just al límit que conforma el xicotet cingle. Els gravats que trobem en aquest suport són una cassoleta i el que s’han interpretat com a signes en alfabet ibèric.

– N. VI: roca aïllada situada a la zona central del conjunt, amb una alçària de 0,5 m i superfície d’1,35 m El gravat present en aquest suport consisteix en una figura antropomorfa formada per un solc i altre longitudinal a l’altura del terç superior de l’altra amb forma semicircular. La tècnica en què està realitzat és amb picotejat directe.

– N. VII: roca fusiforme (2,5 m de llargària per 0,65/0,45 de diàmetre) situada a la zona nord del conjunt. La inscultura es correspon amb un motiu ancoriforme llaurat amb tècnica de repiquejat.

– N. VIII: roca amb forma globular d’1,15 m de llargària per 0,7 d’amplària situada a la zona nord del conjunt. La inscultura es configura com un cercle amb creu inscrita.

– N. IX: roca lleugerament separada de la plataforma situada al límit oest del conjunt. En aquesta La inscultura està constituïda per diverses cassoletes unides amb canaletes que aprofiten la microtopografia de la mateixa roca.

– N. X: roca situada a la zona central del conjunt. La inscultura es troba al centre superior i presenta una piqueta natural de 20 cm de diàmetre.

– N. XI: roca situada a l’extrem nord-oest del conjunt amb unes mesures de 2 / 1,27 metres de diàmetre. La inscultura es correspon amb un bací circular de 19 cm de diàmetre i 7 de fondària.

– N. XII: roca situada a l’extrem nord-oest del conjunt, de perfil troncocònic amb mesures a la base d’1,6 m d’amplària i 2 m d’altura. La inscultura consisteix en una sèrie numeral (1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9) amb grafia del segle XVIII.

– N. XIII: roca situada a l’extrem nord del conjunt i que presenta una superfície plana de 2,4 m d’amplària per 1,2 m d’amplària. La inscultura consisteix en una cubeta de 79/76 cm de diàmetre i en la seua banda nord-est naix una canaleta confeccionada amb puntades de percussió.

– N. XIV: roca aïllada situada a la zona central del conjunt. Aquesta no és una inscultura en si mateix, sinó una extracció de part de la roca, ja que s’observen les empremtes negatives de les falques per extraure fragments.

– N. XV: plataforma o aflorament de roca arenisca situada a zona central oest del conjunt. La inscultura realitzada amb tècnica de repicament presenta bandes de ziga-zagues escoltades per discos. Aquest va ser realitzat en la dècada de 1930 pel masover Silvino Moliner.

-N. XVI: banc de roca calcària amb contingut fèrric situada a 80 m del conjunt de la Serradassa. Les inscultures constitueixen una sèrie de cassoletes. Donada l’alta erosió i característiques de la roca no es pot definir amb seguretat el seu origen antròpic

El conjunt de gravats i petròglifs de la Serradeta han sigut datats com a elements emmarcats en moments preibèrics (Ferro Antic) i ibèrics. Tan sols el número XV sabem que va ser realitzat a 1930 pel masover Silvino Moliner. Aquests mateixos autors atribueixen una funcionalitat com espai de culte/religiós vinculat amb el proper poblat del Castellet del Mas de la Coixa.

Actualment la investigació sobre petròglifs d’algun dels tipus que documenten en la Serradeta és font de debat i, per tant, la seua atribució cronològica i funcional no es troba assentada. En el cas de les cassoletes i canaletes (números: I, II, V, X, IX, XI, XII, XIII, XVI) en el cas de la Serradeta pareix que la seua funcionalitat és d’emmagatzemar aigua o altres líquids, funcionant les canaletes com captadores i dragadores d’excedent de líquid. Així doncs, la cronologia d’aquestes pot ser molt àmplia, acceptant cronologies coetànies amb el jaciment del Castellet del Mas de la Coixa (Ferro Antic / Ibèric Antic), el carrascal del Mas de la Coixa (període islàmic) o cronologies més modernes, ja que l’espai ha sigut zona de trànsit ramader des d’almenys finals de l’Edat Mitjana.

Un altre cas són les inscultures corresponents amb motius complexos cruciformes. Aquests han sigut interpretats com un trineu o baiard (n. III) o dos trineus arrossegats per un quadruplet (n. IV) emmarcats cronològicament en moments preibèrics. No obstant això, la semblança d’aquests gravats amb els motius cristians apareguts sobre l’aljub musulmà de Tijola la Vieja (Almeria) atorguen a aquesta tipologia cronologies al voltant del segle XII-XIII. Així doncs, es tractaria d’un context cronològic perfectament assumible per a la Serradeta, ja que a menys d’1 km en línia recta al nord-est trobem el Castell del Boi. Així doncs, podem assumir que l’àrea va ser freqüentada tant en moments immediatament anteriors com evidència el jaciment del Carrascal del Mas de Coixa (període islàmic), com en etapes posteriors com fa patent la proximitat del Castell del Boi. Quant a la seua funcionalitat, aquestes es relacionen amb la intencionalitat de cristianització de la zona o amb caràcter profilàctic d’espais pagans.

Finalment trobaríem les inscultures més recents, les corresponents a la sèrie numeral gravada possiblement al segle XVIII (n. XII) i les realitzades pel masover Silvino Moliner a la dècada del 1930 (n. XV).

Informació i fotografies: 

• Domingo, I., Román, D. y Macarulla, A. (2021), “El abrigo de la Serradassa (Vistabella, Castelló) y su contribución a la definición del arte esquemático en Castelló”, Zephyrus, LCCCVI, julio-diciembre 2020, 43-66.
• Informació i fotografies: Inventari arqueològic de la Mancomunitat de Penyagolosa – Pobles del Nord (Vistabella). Projectes culturals UJI – Encultura, Vicerectorat de Cultura i Relacions Institucionals

Vistabella té el seu origen com a població de defensa del vast territori que des d’ací es pot defensar. Per això, el seu nucli primitiu medieval estava envoltat d’una extensa muralla medieval que guardava a l’antic i desaparegut “castell”, d’origen àrab i després templer i del qual, actualment només queden restes en la part posterior de l’església.

L’antiga muralla de Vistabella tenia de 5 a 10 m d’altura, amb grossos murs, algunes torres de vigilància i sis punts d’entrada entre els quals es conserven els portals arquejats del Forn i de Sant Roc, amb una ceràmica religiosa en el seu portal d’intramurs.

Aquesta muralla envoltava el carrer Major, conegut ací popularment com “la plaça” i els carrers que la creuen perpendicularment, fins al desaparegut castell. Si es poden observar encara carrerons, corredors i cases, les parets de les quals feien de muralla, juntament amb dues torres, actualment incorporades als habitatges.

Aquesta església, sota l’advocació de l’Ascensió de la Mare de Déu, va ser edificada entre els segles XVI i XVII, encara que en el portal de la mateixa figuren gravades les dates de 1604 i 1624.

La seua construcció va substituir la primitiva església medieval, situada al costat del desaparegut, “castell de Vistabella”, pròxim a l’església actual. Pare que aquesta es va alçar a mesura que s’anava construint una muntanya de terra entre l’església i el castell de tal manera que la part més alta del campanar estava unida amb el castell per una muntanya artificial. Una altra llegenda diu que es van crear grans bastides que anaven des del castell fins a l’actual ubicació de l’església en compte de la muntanya d’arena.

Aquesta església parroquial és d’estil renaixentista i és considerada la més important d’aquest estil a la província de Castelló. Destaca per les seues extraordinàries proporcions, amb les tres naus, la central és molt més gran que les laterals, separades per grans pilars i unides per grans voltes de canó.

En la seua impressionant façana renaixentista, obra de Joan Anglés, es presenta una magnífica portada emmarcada en una coberta apuntada. Compta amb deu fornícules, actualment buides, que amb anterioritat a la guerra civil espanyola, estaven ocupades per figures amb significat religiós i al·legòric. Amb gran protagonisme de Sant Bartomeu i Sant Joan, com a sants patrons, a un costat i a l’altre de l’Ascensió , a qui està dedicat el temple.

Temple del s. XVI representatiu de l’art gòtic tardà, amb una volta de creueria estavellada decorada amb pintures murals i un porxo adossat al seu frontal, de la mateixa grandària que la resta de l’ermita.

Situades en la Serra del Boi, daten del període neolític i en elles poden observar-se figuracions animals.

El pont romà o pont de les Meravelles, és una construcció d’origen medieval d’un sol ull, que possiblement data del s. XIV, i que unia els regnes de València i Aragó mitjançant una antiga calçada romana i posterior canyada real que travessa el riu Monlleó. Era utilitzat per a realitzar la transhumància dels ramats de bestiar entre les províncies de Castelló i Terol. Va ser restaurat a principis de la segona dècada del nostre segle.

Antiga fortificació musulmana emplaçada a la part alta d’un pujol situat en el poblat de Sant Bartolomé de Boi. En l’actualitat podem observar les seues restes, així com alguns murs encara en peus.

Espectacular formació geològica amb multitut d’estalactites y estalacmites, en la Valle d’Usera.

Situada a l’oest de la població i al costat del “Camí Vell” de Vistabella al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. La seua estructura és de doble vessant, amb xicoteta espadanya i un pòrtic de grans dimensions en la seua façana principal. La seua construcció és d’aspecte molt simple i auster, però encara conserva pedres de la primitiva església medieval de Vistabella. Destaca especialment el gran arc de mig punt adjacent que dóna accés al recinte funerari de la població que antigament era la portalada d’accés de l’antiga església que existia en la “plaça del castell”. El seu origen és del segle XIV i és d’art romànic. És l’única ermita que continua comptant amb majoral que és l’encarregat d’organitzar la festa de Sant Antoni, en el cap de setmana proper al 17 de gener. S’organitza una processó i benedicció d’animals, amb la posterior encesa de la foguera i festa popular, amb carreres de burros, obsequiant un gall al guanyador. Antigament davant d’aquesta ermita existia un espectacular “peiró” de pedra, ara ja desaparegut.

Es tracta d’una de les primeres esglésies gòtiques valencianes. És un temple d’una sola nau coberta amb una sèrie d’arcs diafragma que sostenen una estructura de fusta, típica de l’època de la reconquesta, en el s. XIV.