L’Estela Ibèrica i el Petròglif

L’Àrea Arqueològica de Barranc del Gorg d’Atzeneta del Maestrat és una zona que transcorre al llarg d’aquest barranc i on es concentren 6 jaciments que indiquen una ocupació humana continuada d’aquest territori des de fa 7.600 anys Des de la Prehistòria recent, és a dir, des de VI-III mil·leni a.C. l’esser humà ha ocupat aquest territori. Destaca l’Estela Ibèrica trobada a la Madonya (s.II-I a.C) i el petròglif de la Cova de Pere-Tomàs (declarat Bé d’Interés Cultural – BIC). El flux d’aigua pel barranc durant tot l’any explica l’ocupació ininterrompuda durant tants mil·lenis.

L’Estela Ibèrica d’Atzeneta del s. II-I a.C. va ser trobada al 2018 en un ribàs de la Madonya. Malgrat no tindre les característiques pròpies dels hàbitats concentrats típics  anoments Oppidum, la Madonya va tindre una fase d’ocupació ibèrica (550-27 a.C.). L’Estela és un monument de gres de color roig-granat amb motius incisos al terç superior que representen un disc pectoral (cardiophylax) decorat amb motius geomètrics subjectat per dues corretges i una sanefa decorada amb triangles. L’Estela es deguera fer en honor d’algun guerrer ibèric, imaginem que reconegut pels seus èxits als camps de batalla. Podria correspondre a un soterrament però no s’ha trobat restes humanes al lloc de la troballa. Sense dubte és una de les joies arqueològiques de la Mancomunitat de Penyagolosa-Pobles del Nord i  es pot visitar a la Torre de la Presó d’Atzeneta (s’ha de demanar l’accés al Bar del Sol).

Les esteles ens demostren que el Ibers havien construit una societat complexa, amb una estructura social amb èlits aristocràtiques. Tenien una llengua i escritura pròpies. La religió del mòn ibèric és molt desconeguda, tot i això tenim algunes pinzellades que ens parlen sobre un conjunt de creences i rituals complexos entre els quals cal destacar elements com els santuaris o les necròpolis. En l’antiguitat eren molt apreciats com a guerrers mercenaris.

El segon jaciment destacable amb una cronologia indeterminada és la Cova de Pere-Tomàs.  És una balma, protegida per un enreixat, situada al peu d’un cingle de roca. Hi ha dos elements arqueològics destacables: restes de pintura parietal i un petròglif.

Les restes de pintures es corresponen a pintures rupestres esquemàtiques trobant un panell amb dos grups diferenciats segons la seua coloració: un grup de motius lineals en pigment negre i un altre grup de motius lineals en pigmentació roja.

El petròglif de creu amb peanya es disposa de forma horitzontal sobre una surgència de roca calcària situada a l’extrem sud-est de la balma. El basament o peanya es caracteritza per presentar forma trapezoidal isòsceles amb mesures de 24 cm d’amplària per 16 d’altura i solc de secció en “U”. Al mateix temps la peanya està dividida en dos trapezis iguals per una línia que estableix l’altura del trapezi i que al mateix temps suposa la part inferior de la creu.

La creu té morfologia simple i unes mesures d’aproximadament 24 cm d’amplària per 50 cm d’altura i solc amb secció en “V”. La part superior corresponent als braços es troba molt erosionada però pareix dibuixar altres ramificacions i línies en cada un dels extrems.

Respecte a la cronologia existeix discusió entre els arqueolegs al voltant d’aquests tipus de motius. Inicialment la cronologia proposada per aquest és de l’Edat del Bronze però l’absència d’elements determinants impossibilita l’adscripció crono-cultural acurada del petròglif. Les noves tendències investigadores, associen els petròglifs amb morfologia de creu i derivats a dates més recents, concretament als segles XII i XIII d.C., i la seua funcionalitat residiria com agent profilàctic o de fita territorial.

Es pot fer una visita guiada a la Cova de Pere-Tomàs una vegada al mes organitzada pel Museu de la Valltorta.

En aquesta àrea arqueològica hi ha restes més antigues datades a la Prehistòria recent (5.600 – 2.800 a.C.) com la Cova de la Roca Tomata. Ubicada a la part alta d’una cinglera de més de 100 m. d’alçada on el barranc del Gorg va encaixonat, es correspon a una tipologia de jaciment en cova.

Aquest període prehistòric es caracteritza per l’assentament de l’home en els primers poblats i en el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia. L’èsser humà, tot i que no deixa de ser nòmada, comença assentar-se en llocs concrets durant més temps, i passa de ser una societat caçadora-recolectora a productora. La cultura material que defineix aquest període és la ceràmica, la qual s’utilitzarà com a contenidor de productes alimentaris com els cereals. També es continuen utilitzant eines de pedra, però aquestes s’adapten a les noves activitats agrícoles, desenvolupant-se la tecnologia de la pedrs polida.

També s’ha trobat evidències de l’Eneolític/Calcolític (2.800-2.100 a.C.) a l’Ullal. Es correspon a una tipologia de jaciment en cova. Ubicada en la paret del barranc, durant episodis de pluges fortes brolla aigua amb molta força des del forat del mur. Sens dubte és un espectacle natural que cal veure.

Aquest període prehistòric es carácteritza per la utilització dels primers metalls. És el moment en què apareixen els primers indicis de metal·lúrgia, centrada en la manipulació del coure per a la fabricació d’objectes d’utilització no quotidiana (armes, peces d’adorn i de prestigi). A nivell social es produeix un increment dels intercanvis comercials i una especialització artesanal. S’incrementa la productivitat de l’agricultura gràcies a l’ús d’arada, del regadiu i del carro. En la ramaderia s’aprofita la força motriu del bestiar. Hi apareixen poblats fortificats i megàlits. Les societats es fan més complexes.

Evidències de l’Edat del Bronze (2.450-750 a.C.) les trobem a un jaciment: Conjunt de la Roca del Raudor. És un jaciment conformat per tres espais (dos d’ells són coves).

Aquest període prehistòric es caracteritza per un canvi en l’organització social, apareixent èlits que exerciran el seu control sobre el territori, els recursos i la població. Fruit d’aquest canvi social també canvia el patró d’assentament, i les noves necessitas fan que es trien espais en alçada amb protecció natural i de fàcil defensa. Un altre dels fets més característics d’aquesta època és la implantació definitiva de la metalúrgia i la fundició. La inhumació dels morts es fa a les coves, als dòlmens i als aixovars. Són característiques les puntes de fletxa, els punxons i objectes d’adorn. L’art es concreta en figures de pedra i dibuixos d’escenes de mort.

Més recent, ja després de Crist, hi ha evidències de l’època medieval islàmica en quatre jaciments: conjunt de la Roca del Raudor, Cova de la Roca Tomata, Mas Propet i la Madonya. Corresponen a dos tipologies de jaciments: hàbitat dispers i cova. Els jaciments islàmics (711-1.233/38 d.C.) són molt nombrosos a la Mancomunitat de Penyagolosa-Pobles del Nord, la qual cosa indica la rellevància que van tindre en aquestes terres, especialment al període emiral (s-IX-XI d.C.). Els hàbitats dispers es corresponen a l’explotació de terres i de la metalúrgia, vestigis que encara es poden veure en bancals plens d’escòria de ferro (cagaferro), com a la Madonya i al Mas Propet. Els jaciments en cova (conjunt Roca del Raudor i Cova de la Roca Tomata) poden respondre a la necessitat de defensa en una època de gran inestabilitat política i també a necessitats religioses.

Informació i fotografies: Inventari arqueològic de la Mancomunitat de Penyagolosa – Pobles del Nord (Atzeneta). Projectes culturals UJI – Encultura, Vicerectorat de Cultura i Relacions Institucionals