Una villae rustica romana

L’Àrea Arqueològica de l’Alforí de Vistabella del Maestrat és una zona on es concentren 3 jaciments: Cases de l’Alforí, Font de l’Alforí i Mas de l’Alforí. En aquesta zona, ubicada molt prop del casc urbà de Vistabella, just a l’entrada del camí a Sant Joan de Penyagolosa, trobem 3 períodes d’ocupació història: Neolític, Romà-Ibèric i Medieval islàmic.

El més representatiu d’aquesta àrea es l’identificació d’una villae rustica romana (Tardo-Republicà, Alt Imperial, s. II a.C. – III d.C.) a la Font de l’Alforí per ser única a tot el territori de la Mancomunitat de Penyagolosa-Pobles del Nord. El conjunt reduït de restes materials tan sols permet vincular el jaciment en moments indeterminats de l’ocupació romana. Possiblement degué tractar-se d’un xicotet assentament rural vinculat a l’explotació de recursos agropecuaris.

Una villae romana era una unitat econòmica autosuficient que va ser la precursora dels masos. Una villae rustica constava d’una part edificada (villa) i d’un terreny (fundus) que era objecte d’explotació agrícola i/o ramadera. Solien estar ubicades prop de fonts d’aigua permanent (per a augmentar la productivitat del terreny) i de vies de comunicació (per a facilitar la comercialització de la producció). A diferència dels oppida ibers, les villae estaven construides a les valls gràcies a la seguretat que donava la dominació militar romana.

La villa romana de l’Alforí era una construcció senzilla, molt més xicoteta i discreta que les villes grans i luxoses dels grans propietaris. Tindria unes estances acondicionades per a la vida familar del propietari (pars urbana), i unes altres dedicades a la producció (pars rustica). En la pars rustica s’ubicava la cuina, les habitacions dels esclaus, les ferramentes i els corrals dels animals. També solia haver-hi una pars fructuaria on s’elaboraven, conservaven i emmagatzemaven els productes (podia haver-hi una premsa i un celler de vi i oli, pallisa, graner i molí). 

A banda de la villae rustica romana, també hi ha evidències del Neolític Antic (5.600 – 4.000 a.C.) a les Cases de l’Alforí. És un espai d’hàbitat dispers.

Aquest període prehistòric es caracteritza per l’assentament de l’home en els primers poblats i en el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia. L’èsser humà, tot i que no deixa de ser nòmada, comença assentar-se en llocs concerts durant més temps, i passa de ser una societat caçadora-recolectora a productora. Aquests poblats es contruien en llocs elevats al costat d’un riu o propers a una font d’aigua, i, solien estar configurats per cabanes de planta circular construïdes amb materials peribles con adobs i fusta. Els poblas es construien en llocs elevats al costat d’un riu o propers a una font d’aigua, i, de vegades, estaven protegits dels grups veïns o dels animals salvatges mitjançant estacades, fossats o murs. La cultura material que defineix aquest període és la ceràmica, la qual s’utilitzarà com a contenidors de productes alimentaris com els cereals. També es continuen utilitzant eines de pedra, però aquestes s’adapten a les noves activitats agrícoles, desenvolupant-se la tecnologia de la pedra polida.

Evidències de l’Època Ibèrica (550-27 a.C.) les trobem al Mas de L’Alforí. Es tracta d’un hàbitat concentrat que respon a una tipologia anomenada Oppida. Eren recintes establerts en llocs elevats i amb importants elements poliorcètics de defensa (muralles). Al cim del puig i a la part alta del vessant oest hi ha restes d’estructures que es corresponen a estructures muraries. Aquestes es disposen de forma lineal seguint majoritàriament orientació sud-oest nord-est i també de forma perpendicular a aquesta. En conseqüència, semblen dibuixar diversos espais intramurals. Les seues característiques constructives destaquen per la disposició lateral d’ortòstats calcaris intercalats amb blocs de pedra que configuren murs d’entre 0,75 i 1 m d’amplària. La màxima llargària documentada no supera els 4 m lineals. Altres elements estructurals documentats han sigut diverses acumulacions de blocs de pedra disperses pel vessant oest del puig, sense poder establir si es tracta d’antigues estructures enderrocades contemporànies a les restes muraries, o si en canvi són d’una altra natura. 

Els Ibers eren el conjunt de pobles assentats a la costa oriental de la Península Ibèrica. Tenien una societat complexa, amb una estructura social on destacava les èlits aristocràtiques. Tenien una llengua i escritura pròpies. La religió del mòn ibèric és molt desconeguda, tot i això tenim algunes pinzellades que ens parlen sobre un conjunt de creences i rituals complexos entre els quals cal destacar elements com els santuaris o les necròpolis. La economia generava excedents que fomentava el comerç amb altres pobles de la Mediterrània. Van segellar monedes pròpies. En l’antiguitat eren molt apreciats com a guerrers mercenaris.

Ja en la nostra era, trobem evidències de l’època medieval al Mas de l’Alforí. Més concretament són del període islàmic (711-1.233/38 d.C.). El reduït conjunt de restes materials tan sols permet vincular cronològicament el jaciment en moments indeterminats d’aquest període. Quant a la seua funcionalitat, possiblement degué tractar-se d’un assentament rural vinculat amb l’explotació de recursos agropecuaris.

Informació i fotografies: Inventari arqueològic de la Mancomunitat de Penyagolosa – Pobles del Nord (Vistabella). Projectes culturals UJI – Encultura, Vicerectorat de Cultura i Relacions Institucionals